41é llibre
Un barco cargado de arroz
Alicia Giménez Bartlett
393 pàg.

Un nou cas de la atípica parella de policies formada per la inspectora Petra Delicado i el sotsinspector Fermín Garzón. El cadàver d'un captaire és trobat en el banc d'un parc. En aparença, un més dels crims comesos per les bandes de caps rapats, que atemoreixen i exalten a la societat. Partint dels quals viuen al marge de la societat -somiant tan sols en il·lusoris vaixells carregats d'arròs-, Giménez Bartlett ens submergeix en un cas la resolució del qual es veu acompanyada per l'agitada vida sentimental de Petra Delicado i els problemes familiars de Garzón.

40é llibre
La voz del violín
Andrea Camilleri
235 pàg.

Tal volta et preguntes com es possible que haja llegit tants llibres del Camilleri en tan poc de temps? La resposta és ben fàcil, m'encanten i una vegada els comence no puc deixar-los fins que llig les inicials de l'autor a la última pàgina, per cert no la compte mai quan pose el número de pàgines perquè simplement és una nota aclaridora de l'autor i no forma part de la trama del llibre.

Dit i justificat aquest fet et contaré una miqueta de què va este nou cas del Montalbano, eixe comissari escèptic, irònic, socarró, amant de la bona taula i de vegades malenconiós, que acompanyat dels seus homes, et fa passar les vesprades d'allò més entretinguda.

L'aparent pau siciliana es veu truncada per l'assassinat d'una estranya. Una jove bella, dona d'un metge bolonyès, apareix morta en el xalet d'ambdós. Poques pertinences l'acompanyaven en l'escena del crim, a part d'un misteriós violí guardat en el seu estoig. La seua borsa de joies s'ha esfumat i totes les mirades se centren en un parent desequilibrat que ha desaparegut la mateixa nit del crim. Montalbano, amb la seua parsimònia habitual, inicia la investigació. No creu a ningú, no es fia de ningú. Després de la mort d'un sospitós, els seus superiors donen per tancat el cas, però ell, ni parlar. Transitant els límits de la legalitat, com és el seu costum, Montalbano ha de relacionar-se i pactar amb els elements més indesitjables i abjectes de l' hampa, iniciant un viatge pels indrets més foscos de l'ànima humana, en el fons, el seu territori predilecte.

39é llibre
La luna de papel
Andrea Camilleri
251 pàg.

El nou cas de Montalbano, un dels més tèrbols als quals s'ha enfrontat, arranca amb la desaparició d' Angelo Pardo, un solitari i enigmàtic representant de productes farmacèutics. La posterior troballa del seu cadàver en circumstàncies no precisament decoroses planteja una cadena d'interrogants sobre el mòbil del crim, per la qual cosa Montalbano centra la seua atenció en les dones més properes a Angelo: la seua germana Michela, una fadrina que sota les seues robes amples amaga una voluptuositat que torba al nostre comissari; i la seua amant, Elena, la jove i bellíssima esposa d'un vell professor. Les seues històries es contradiuen i Montalbano, que sospita que ambdues oculten alguna cosa, s'esforça a traure aigua clara de tot això.

Tal vegada perquè Salvo Montalbano nota més que mai la pesada càrrega del temps sobre els seus muscles, el lector assidu del comissari sicilià el trobarà més madur i reflexiu que mai, encara que no per això menys amatent a desemmascarar la impostura i els paranys amb que intenten confondre'l, i, naturalment, sense renunciar ni una mica a la seua acostumada al·lèrgia als comandaments superiors i al jutge de torn.  Posada a prova per enèsima vegada la seua fidelitat a Livia, en aquest llibre Salvo Montalbano s'acosta com mai a la psicologia femenina, al mateix temps que es rebel·la contra les primeres manifestacions del pas del temps.

38é llibre
La pista de arena
Andrea Camilleri
220 pàg.

Un cavall apareix bàrbarament sacrificat en la platja i, encara que no és de la seua incumbència, el comissari decideix investigar qui ha pogut ser tan cruel per matar d'aquella manera un animal. Així, entrarà en contacte amb el món de les apostes preparades, amb imponents amazones i, com no, amb la Màfia i els seus negocis.

El més interessant del relat és, com sempre, la personalitat del veterà detectiu Montalbano, que es nega a acceptar el pas del temps –no vol usar ulleres i, com les precisa, ensopega a cada moment i no veu més enllà dels seus nassos-, continua la seua problemàtica relació amb Livia i no ha perdut el seu gust pels plaers de la taula ni per la ironia.

37é llibre
La mujer de verde
Arnaldur Indridason
297 pàg.

Sinopsi: Un xiquet jugant en les obres que s'estan fent prop de casa en Reykjavik descobreix un os humá, més tard descobriran una tomba. Anys abans, aqueixa part de la ciutat era tot pujols, i Erlendur i el seu equip esperen que siga un cas típic de desaparició; potser algú una vegada es va perdre en la neu i ha romàs enterrat durant dècades.

L'autor entrellaça d'una manera sobèrbia quatre històries en una sola trama: primer la investigació sobre les restes humanes trobades enterrades en un turó, segon la història de la Margrét, una dona durament colpejada per la vida i els seus esforços per tirar endavant com a dona i com a mare, tercer la història de l'home que va perdre la núvia amb qui anava a casar-se i que desaparegué fa molts anys i per últim la vida personal de l'inspector Erlendur que s'enfronta al seu passat a través de la relació amb la seva filla en coma.

La investigació policial no és més que una excusa per narrar-nos una història bastant dura de violència domèstica.

Quan vaig llegir la primera escena de violència anava a deixar-la perquè estava angoixada. Crec que d'haver sigut una pel·lícula haguera abandonat el cinema en eixe moment. No em penedisc d'haver continuat.

Aquestes paraules del llibre m'han colpit especialment, estan a la pàgina 237:

"Violència domestica: una paraula molt neutra per a l'assassinat d'ànimes. Una paraula suau per a qui no sap el que s'amaga darrere d'ella. Viure amb l'odi un dia després d'un altre, mai s'acaba, dóna el mateix el que faces, i mai pots fer res que canvie les coses fins que has perdut tot apunte de voluntat pròpia."

Una novel·la apassionant que et fa continuar llegint fins que l'acabes. Molt ben narrada, amb ritmes trepidants i altres més a càmera lenta, els personatges molt ben definits i retratats, creïbles.
Recomanable.

36é llibre
1969
Jerónimo Tristante
395 pàg.

Sinopsi: Murcia, Nit de Nadal de 1968. Julio Alsina, un policia fracassat amb excessiva afició pel licor 43, abandonat per la seua dona i menyspreat pels seus companys, ha de fer les guàrdies els dies de festa. Quan rep l'avís que una dona s'ha llançat des del campanar de la catedral, el pobre policia es frega les mans davant la perspectiva d'un «cas de debò» que li permeta demostrar la seua vàlua. La suïcida resulta ser una prostituta de luxe, i Alsina decideix investigar pel seu compte. Açò el portarà per pobles de Múrcia, Barcelona i Madrid, ja que el cas és fa més complicat quan comença la investigació: assassinats, desaparicions, fenòmens paranormals.

Conseguirà lligar caps i resoldre tots els misteris, tot el mateix any que els nord-americans van arribar a la Lluna.

Aquesta novel·la m'ha agradat molt més que l'anterior que vaig llegir d'ell. Tal volta és perquè els fets es desenvolupen en una època molt més propera a mi, d'eixe any recorde els viatges amb el "dos cavalls" que tenia mon pare, l'estiu a la platja, la colla d'amigues i amics de l'adolescència, poc em preocupava a mi la polícia Politico Social que perseguia homosexuals per apallisar-los i empresonar-los emparant-se en " la Llei de Vagos i Maleantes", i el més gros del cas és que tota eixa part de la història la desconeixen la majoria de joves de hui.

Tampoc repetix tantes voltes els fets a investigar, encara que si que ho fa als primers  capítols i em tenia prou avorrida, però no, tot va ser una falsa alarma, i el llibre ha estat molt interessant i entretingut.

35é llibre
Crisis
Robin Cook
455 pàg.

L'escriptor número 1 en llibres de misteri en l'entorn mèdic, aquesta vegada ens trasllada a Boston on Craig Bowman, metge que ho té tot de la vida, un bon treball, una "querida" jove, una esposa, que abandonada i tot pel seu marit, seguix estimant-lo i tot li ho perdona (per favor, com són de tolerants les nord-americanes) és acusat de negligència. Abandona tota eixa vida de luxes, torna a casa amb l'esposa, i ha de ser el germà d'aquesta, un bon forense de la ciutat de Nova York, qui investigue que va passar la nit en què pressumptament es va produir la negligència. Dir també que el forense està a punt de casar-se.

Metges, advocats i companyies d'assegurances són els protagonistes d'aquesta novel·la, que es fa més llarga que un dia sense pa; al final només tens interés per saber si el forense arribarà a temps de casar-se o no. 

Bé i el final és rocambolesc, no te'l conte i així hi haurà alguna cosa que et sorprenga, com em passà a mi. Gràcies que me'l deixà Esther i no haguí de gastar-me 20 € en ell, ho haguera maleït un milió de vegades.

34é llibre
Arrugas
Paco Roca
100 pàg.

Una joieta de llibre. Des que llegia Asterix i Obelix i Mafalda, no havia tornat a llegir cap novel·l gràfica i m' ha sorprés. M'ha deixat encisada a la vegada que corpresa, quina meravella de llibre, quina història més real i més colpidora. La dedicaria a totes aquelles persones que aparquen els pares a qualsevol lloc per tal de poder treballar molt i més i així guanayar molts diners. Per favor replantegeu-vos les prioritats,  no les teniu massa clares.

Emilio ha passat dels setanta anys i comença a tenir pèrdues de memòria. El seu caràcter s'ha tornat impredictible i irritable, pel que els seus fills l'ingressen en una residència de majors. Allí comparteix dormitori, és més barat,  amb Miguel, un jubilat fadrí, enxampe i sorneguer que es diverteix com pot a costa dels altres inquilins. La rutina de la seua vida es trenca quan Emilio descobrix que la seua dolència és l'Alzheimer, i que prompte no podrà valdre's per si mateix. Però Miguel no vol donar-se per vençut i traça un pla per a enganyar els metges per a evitar que duguen a Emilio a la planta d'impedits.

PRECIÓS.

33é llibre
DG
Ramon Solsona
251 pàg.

El títol fa referència als càrrecs de Director/a General de totes les entitats polítiques que estan a qualsevol govern. Són càrrecs polítics, és a dir, que quan canvia el partit polític que està al capdavant del govern canvien tots aquests càrrecs.

El que ens conta la història, des del cel, és ni més ni menys que Ramon Muntaner, cronista català http://es.wikipedia.org/wiki/Ram%C3%B3n_Muntaner,

La protagonista Maruja Ruiz, mestressa obsessionada amb la neteja i els productes de neteja, aconsegueix el càrrec de Directora General de la Conselleria de Felicitats Diverses,  arran d’un accident laboral del marit Degollado Lopez  i de l'acomiadament d'aquest ,  i degut a la seua postura reivindicativa en reclamar per a ell una nova feina, passa a ser objecte de desig de tots els partits polítics.

He descobert Ramon Solsona de la mà de "la veïna del primer" retòfila com jo. Escodrinyant els llibres de 2 caracters que havien llegit els companys del " Reto 2010" vaig vore aquest llibre i al buscar per internet vaig trobar aquesta pàgina http://jmtibau.blogspot.com/2007/09/dg-de-ramon-solsona.html i em va convéncer.

Feia temps que no em reia tant llegint un llibre, quin destarifo, un cúmul de despropòsits que et fan gaudir d'ell, de la primera a l'última pàgina. Encara que ja té uns anyets, tot el que narra és intemporal i val per hui i per al futur.

32é llibre
El Misterio de la Casa Aranda
Jerónimo Tristante
318 pàg.
Madrid, 1877

La major part de la noblesa continua present en la capital, encara que havia perdut part del poder polític i econòmic, que en aquests moments havia de compartir amb l'alta burgesia. No obstant això, seguia monopolitzant el poder social multiplicant les festes, els menjars, els balls, etc. com resposta a aqueixa pèrdua de poder.

L'única cosa que li queda a la noblesa és el poder social, i intenta conservar-lo per dalt de tot. Així, fins i tot arruïnada, fa uns esforços i sacrificis econòmics amb la condició de mantenir el seu estatus social, no renunciant a la seua vella manera de vida opulenta i ostentosa. I casa  les seues filles amb burgesos de diners.

En aquest Madrid, Víctor Ros, delinqüent d'estar per casa convertit per diverses circumstàncies en subsinspector de policia, ha d'investigar el misteriós cas ocorregut en la Casa Aranda.

Una misteriosa casa que sembla induir a les dones que habiten en ella a matar els seus esposos. Està la Casa Aranda realment embruixada? Quins interessos s'oculten darrere d' aquesta sèrie d'inexplicables assassinats?

Aurora Alvear, recentment casada amb Donato Aranda, ha intentat acoltellar el seu marit després de llegir un paràgraf de la Divina comèdia de Dante. És la tercera vegada que es produïx un fet similar en aquest habitatge, el que confirma les remors que hi ha una maledicció en la Casa Aranda. En efecte, abans d'Aurora, les dues anteriors inquilines ja havien atemptat contra els seus marits. La primera víctima, Diego Vicente Reinosa, era un indià que havia tornat de Cuba amb una fortuna considerable. Té a veure aquesta fortuna amb els fets que es produïxen en la casa? Són realment aquestes dones responsables dels seus crims?

El jove subsinspector Víctor Ros porta a terme la complicada investigació amb l'ajuda del seu company Alfredo Blázquez.

En paral·lel, Victor Ros investiga pel seu compte i per instància d'una amiga el cas de diverses prostitutes assassinades en poc temps. Els dos casos, de molt diferent índole però de similar complexitat, li causaran greus maldecaps al subsinspector...

Una novel·la molt entretinguda que es llig d'un tiró. ës agradable llegir sobre la vida i costums d'un Madrid que va eixamplant-se. Tal volta la cosa que menys m'ha agradat és que repetix moltes voltes les mateixes coses, el protagonista recapitula una i altra i altra volta sobre els casos que està investigant.

31é llibre
Por el amor de Dios.
Andreu Martín
257 pàg.

Molta gent necessita pautes, ordres, disciplina per a sentir-se persones i en això es basen per a captar-los en la secta Els descubridores de Déu, la Secta Ego, la qual afavoreix que cadascun dels seus membres, jerarquitzats seguint l'estructura piramidal, faça tot allò que vulga i li apetisca, doncs com déus que són tot ho tenen perdonat per endavant. Uns altres són captats després d'observar les seues ànsies de poder, aquests ocupen les capes més altes de la piràmide.
Però una nit van embogir els déus, tres d'ells es van suïcidar, a un altre li violen a la filla, li cremen l'habitatge i l'oficina dels seus advocats. Perquè?

Això és el que investigarà l'inspector de policia Javier Lallana. Encara que el cas no siga del departament d'homicidis al que pertany, la curiositat el durà a la solució de tots els  perquès.

El primer llibre que vaig llegir d'Andreu Martín "No demanes llobarro fora de temporada", em va agradar, encara que en veritat el vaig llegir per  poder ajudar el meu fill a fer un treball per a classe. En aquell moment vaig pensar que aquest autor era per a tenir en compte, doncs la seua narració és fluida, amena i sense ampul·lositats ni artificis. I per a llegir bona novel·la negra i de misteri no cal que els noms dels carrers tinguen 22 consonants i 3 vocals. Tu ja m'entens.

30é llibre
Toxina
Robin Cook
419 pàg

Sinopsi: Kim Reggis, un famós cirurgià cardiovascular, duu a la seua filla Becky a sopar la típica hamburguesa amb creïlles fregides, sense imaginar que aquest acte quotidià canviarà la seua vida per a sempre. En els dies següents, Becky emmalaltirà greument a causa d'una intoxicació produïda per un bacteri letal. Desesperat davant la destinació inexorable de la seua filla i a risc de la seua pròpia vida, Kim decideix investigar les causes de l'estranya malaltia, el que el conduirà per un laberint d'interessos que anteposen els beneficis econòmics al jurament hipocràtic, i que esquitxen fins a les més altes instàncies governamentals....

Cada vegada estic més concienzada de fer-me totalment vegetariana, només falta que un 10% de la meua ment renuncie al sabor de les xulles torrades, quan ho aconseguisca, vega total.

Si menges hamburgueses no lliges aquest llibre, et farà vomitar només de pensar que alguna vegada te n'has menjat alguna.

Visca la verdura i la fruita.

29é llibre
Harmattan
María J. Rivera
336 pàg.

Sinopsi: Legazal, una jove educada en la cosmopolita Beirut, es desplaça al Sahara para casar-se amb un jove tuareg. Un matrimoni que no pot eludir a l'haver nascut d'un pacte d'honor segellat pels seus respectius besavis moltes dècades arrere. Malgrat abandonar a la seua família i amics, eixir d'un Beirut tenallat per una nova guerra és un alleugeriment, però tampoc serà senzill adaptar-se a la quotidianitat d'una menuda localitat immersa en l'oceà d'arena i aprendre els hàbits i costums d'aquest poble nòmada, el dels enigmàtics «homes blaus» del desert. Legazal, que significa la gasela, al principi cerca refugi en les seues lectures, la música i la pintura, però a poc a poc anirà emmotlant-se a les particularitats del seu marit i impregnant amb la seua presència la vida local. El nomadisme, el domatge de cavalls, la fabricació de l'indi i la falconería s'aniran entrecreuant en el seu moment a dia amb la difícil acceptació de la bigàmia, de les relacions sexuals estranyament complexes i lliures, de les absències del marit, de la fèrula autoritària però intel·ligent de la matriarca, de la seua maternitat... Fins que la tragèdia apunte una matinada per l'horitzó de dunes.

En la meua humil opinió un dels llibres més bonics que he llegit des que començà l'any. Escrit en prosa, no deixa de ser una novel·la, és d'un lirisme encisador. Tot ell està farcit de frases i pensaments que t'arriben dins l'ànima i et colpixen:

• 
  
  "Unos pájaros son máquinas de volar y otros cajas de música". ( Així comença el llibre, els ocells són una part important de la narració).
• 
  
  Els vots de fidelitat que fa són preciosos: "Juro por el sol y su claridad, juro por la noche cuando extiende su velo, juro por la mañana, juro por la higuera y el olivo, juro por la hora de la tarde".
• 
  
  No em diràs que esta frase no és magistral: "inventar historias me ha parecido siempre una forma de agrandar el mundo".

I ací acabe perquè no vull contar-te res més i així quan el lliges et sorprendrà tant o més que a mi. Espere que el gaudisques tant com jo.

28é llibre
Una vida en juego
Albert Salvadó
288 pàg.

Sinopsi: La Barcelona de principis del segle XX sacsejada pels conflictes socials i l'explosió del modernisme, constitueix el marc històric d'aquesta novel·la.

Víctor Pons treballa com cap de seguretat del casino de La Rabassada, que s'inauguraria a Barcelona amb tota pompa el 15 de juliol de 1911 i que tindria la pretensió de ser el nou emblema de la ciutat.

Com responsable de la seguretat del Casino es veurà enfrontat en tota la seua cruesa a la cobdícia i la bogeria que generen les taules de joc, però també serà allí on trobe l'amor de Carla Torres, una jove burgesa.

La mort en estranyes circumstàncies d'un client del casino d'origen italià, provocarà que Pons haja de fer ús de tots els seus recursos per a evitar un escàndol, pel que fa desaparèixer el cos. No obstant això, el que en principi semblava un suïcidi resultarà ser un assassinat i Pons es veurà immiscuït en una trama policial esquitxada per l'amenaça mafiosa, que l' obligarà a desentranyar la madeixa del succeït, sense adonar-se que hi ha una vida en joc: la seua.
M'encanten les històries que barrejen fets reals amb ficció i aquesta novel·la n'és un exemple magistral. Barcelona passa a ser protagonista de la història, es personalitza, cobra vida i la veus com creix dia a dia i com adquirix l'aspecte que finalment té, una gran ciutat, viva, bellíssima. Una crònica d'inicis del segle XX no sols de la ciutat de Barcelona, també del món.
Un llibre que val la pena llegir.

Aquesta imatge l'he treta de l'enllaç que hi ha després on ens conta la història del Casino de la Rabassada amb molt de detall, val la pena fer-li una ullada. Sembla estranya aquesta magnífica obra a començament de segle XX ( hui en dia estem acostumats, però açò degué ser la bomba en aquell moment) llàstima que quede ben poca cosa, era grandiós.

http://www.fotosdebarcelona.com/docs/CasinoRabassada-ESP.pdf

27é llibre
Hielo
Anna Kavan
217 pàg.
La història transcorre en un món devastat pel que sembla un hivern postnuclear. A través de la neu i el gel que van envaint-ho tot, un personatge sense nom (cap en té en la novel·la) ens narra la seua recerca d'una dona (a la qual crida sempre la xica) de la qual està enamorat, a la qual persegueix sense descans a través de països inconcrets, i que no obstant això el rebutja i fuig d'ell. El gel avança des del Nord; el narrador somia també amb escapar a una illa tropical, remota, on habita una raça quasi extingida de lémurs cantors, els Indris: un lloc càlid, lluminós, últim refugi enfront de la devastació; però la seua obsessió per la xica li impedeix assolir aqueix somni. Ella, a més, es troba sota el domini d'altre home, el Magistrat, molt poderós i que la tracta sàdicament; el narrador odia a aquest enemic, però de vegades es pregunta si ells dos no són la mateixa persona, en un confús desdoblament de personalitat. De fet, també ell és al mateix temps enamorat i sàdic.
Apolcalíptica, estranya, molt similar a La Carretera, en aquesta el gel tot ho va cobrint, en l'altra eren les cendres. De tota manera és millor de llegir La Carretera que esta, es fa molt pesada, ja que no explica res, ni perquè està el món així, ni el perquè de la búsqueda.

26é llibre
Casa Rossa
Francesca Marciano
381 pàg.
Sinopsi: Casa Rossa, una magnífica casa de camp en el sud d'Itàlia està a punt de vendre's. Mentre Alina tanca la casa, rememora la història de les dones que la van habitar: Renée, la seua àvia, bellíssima jove en els feliços anys 20 i que durant la segona guerra mundial va abandonar al seu marit i a la seua filla per a fugir a l'Alemanya nazi. Alba, la seua mare, que es va casar amb un guionista malenconiós i va viure la dolce vita en la Roma dels anys 50. I finalment ella mateixa i la seua germana Isabella, inseparables fins que la segona va decidir unir-se a les Brigades Roges. El retrat de tres generacions de dones i la història de la Itàlia del segle XX.
Ha estat un plaer llegir aquesta novel·la que m'ha transportat a la meua molt estimada Roma, passejar pels seus carrers i jardins, sentir les seues aromes, fins i tot el soroll dels cotxes i les persones que omplin els seus carrers: recordar tot allò que passà amb les Brigades Roges, responsables de tants segrets i assassinats, recorde aquells dies de joventut contestatària; nosaltres, els joves d'aquells moments érem inconformistes i estàvem més a la esquerra que qualsevol partit de esquerres, pensàvem que tot ho podíem refer millor que els que ens dirigien en un món aburguesat i conformista. Ara a la gent jove no se la veu implicada, ni voten i tant els fa el que passe al país, al meu paréixer estan una miqueta massa aborregats; per sort no tots, encara hi ha alguns que criden pels carrers, i la majoria els diu "peluts". Bé pel que no es conformen i volen canviar el món.

25 é llibre
Día de perros
Alicia Giménez Bartlett
324 pàg.

Cita de la autora: "Quería un personaje que fuera mujer y que tuviera protagonismo. Porque la mujer en la novela negra o es la víctima, que aparece muerta en la primera página, o es la ayudante de alguien".

I eixa protagonista és la inspectora de policia Petra Delicado, dona radical, anti-amor, però molt sensible com queda patent en aquest llibre; que junt al subsinspector Garzón, tot un casanova que per fi busca un pis i abandona la pensió on vivia,  formen una parella encisadora.

Sinopsi: A la inspectora Petra Delicado i al subsinspector Fermín Garzón els cau un cas aparentment poc brillant: s'ha trobat malferit, a conseqüència d'una pallissa, a un individu sens dubte marginal. L'únic ésser que li coneix és un gos amb tan poc pedigrí com el seu amo. L'home mor sense recobrar la consciència. Per a la parella de detectius comença una recerca en la qual l'única pista és el gos. Amb un capital tan minvat els dos policies s'endinsen en un món sòrdid i cruel, un torrent subterrani de sang que només flueix per a satisfer les passions més infames.
Una delícia de llibre, d'aquells que lliges sense tenir ni ganes de llegir. No sé què passa aquesta primavera que no logre centrar-me en la lectura, em costa i vaig posant llibres al montço de pendents. Ja vindrà l'estiu i agarrarem bon ritme. Això espere!

24é llibre
Un giro decisivo
Andrea Camilleri
221 pàg.

Quasi al límit de l'esgotament, mentre nada en el mar amb la fúria de qui vol alliberar-se d'una nit de pensaments obsessius, el comissari Salvo Montalbano es topa, literalment, amb la investigació més difícil de quantes ha portat a terme fins a la data. En efecte, la seua troballa d'un cadàver mig descompost, amb uns profunds talls en els canells i els turmells, desencadenarà una sèrie de reaccions que faran que se senta més aïllat i superat per les circumstàncies que mai. La realitat política, l'actitud de la policia cap als immigrants, tot conspira contra el seu natural desig que es faça justícia amb el cadàver anònim, destinat si no, com tants casos de clandestins ofegats, a ser arxivat sense més tràmit i a perdre's en un anonimat que, d'una manera estranyament macabra, sembla harmonitzar amb l'apressant sensació de solitud que pateix Montalbano. No obstant això, la iniquitat sacseja per fi al comissari, esborra del mapa qualsevol intenció d'abandonar la seua professió i l'espenta cap a l'arriscat camí d'una doble investigació sobre uns delictes aparentment independents i només equiparables per la infame violència que s'endevina. Dos misteris que, a pesar d'estar destinats a confluir en un punt determinat, es neguen a fer-ho, conformant un enigma inquietant que desbarata una vegada i una altra el trencaclosques. Al final del camí, la veritat que espera a Montalbano és d'aqueixes l'horror inconmensurable de les quals transforma per a sempre a una persona, fins i tot a algú tan adobat en mil batalles com Salvo Montalbano. En aquesta novel·la del seu famós personatge, Andrea Camilleri ha deixat vore, amb la profunda dimensió humana que el caracteritza, el seu empipament amb un món que el disgusta, però també amb aquells que s'acomoden, entre falsament resignats i ocultament satisfets, a una realitat que quasi sempre està subjecta a la voluntat de l'home.

23é llibre
El octavo círculo
Stanley Ellin
143 pàg.

Edició que feu Ediciones Forum, allà pels anys huitanta i de la qual vaig comprar uns quants títols. Aquest és el número 32. Recorde que el vaig llegir només comprar-lo, la veritat és que n'eixia un per setmana i jo me'ls devorava. Ben bé no me'n recorde de tota la trama, encara que sí d'algunes cosetes.

Hui per hui crec que no els hauria comprat perquè estan editats com si foren tebeos, tenen la lletra molt menuda (la vista ja no és la mateixa, i, a la miopia de sempre li hem d'afegir la presbícia de l'edat), el paper és prou roí i a més estan escrits a doble columna, cosa que a mi em mareja, vaig llegir El senyor dels anells en aquest format i era un marejol, acabí fins el monyo. Però bé, en aquella época vaig gaudir molt amb la lectura d'aquestes novel·les i a més no em penedisc gens, em feren passar molt bons ratets.

Sinopsi: Murray Kirk, detectiu privat, va acceptar aquell cas de mala gana. No era més que altra història de policia corrupte acusat d'acceptar un suborn...

Va ser la bellesa de la jove que demanava la seua ajuda el que el va decidir: iniciaria la investigació. efectivament, però disposat a demostrar que el seu client era culpable..., no innocent.

El títol fa referència al huité cercle de l' Infern de Dante on es troben els mentiders, els aduladors i els simoníacs, els endevinadors, els hipòcrites i els lladres, els alcavots, els malversadors i altra escòria.

Autor: Stanley Ellin va nàixer a Nova York en 1916. La seua entrada en el terreny del relat policíac es va produir en 1948 amb la publicació de "The Speciality of the House" en el famós Ellery Queen's Mistery Magazine. Al llarg de la seua carrera va rebre també set premis Edgar Allan Poe.

Les seues obres, entre elles "Star Light Star Bright", "Dreadful Summit" i nombrosos relats curts, s'han traduït a més de vint idiomes. Diverses d'elles s'han dut al cinema per directors tan prestigiosos com Joseph Losey, Claude Chabrol i Alfred Hitchcock.

22é llibre
El Alfabeto sagrado
Gemma Nieto
540 pàg.

Novel·la d'acció que comença a l'Iraq amb el robatori d'un atuell pertanyent als mandeos, secta gnòstica més antiga que el cristianisme, abocada a la seua desaparició en ple segle XXI gràcies a la intransigència religiosa.

Bagdad, Cambridge, Egipte i Jerusalem són els escenaris on un investigador,Victor Lavine i un grup de dolents encapçalat per un catedràtic d'arqueologia anglés,van buscant el tresor dels mandeos . 

Llibre curiós, molt ben documentat, alhora que segueixes la trama de la novel·la aprens sobre una secta de la que mai havia sentit parlar. Molt entretingut a l'estil de les pel·lícules de l'Indiana Jones.

Frases que m'han agradat especialment:

• La gent inculta sol buscar un boc expiatori per als seus propis errors i el troba en els grups minoritaris i en les altres religions.
• L'home no posseïx la seua pròpia vida i, per tant, no ha de negociar amb ella.

Enllaç interessant:

http://www.gfbv.it/3dossier/me/mandaeer-es.html

21é llibre
El ladrón de meriendas
Andrea Camilleri
237 pàg.
Altre cas del comissari Salvo Montalbano, i altres dues vesprades que se m'han escapat llegint, hi ha que vore que ràpid passa el temps llegint els llibres del Camilleri.

M'encanten. Els seus casos, els seus companys de treball, Catarè, Mimi, Fazio..., el seu poble, sa casa, la relació que té amb la seua núvia, Livia, tot està descrit i caracteritzat fil per randa. Però sobretot m'encanta la gastronomia, tot allò que es menja t'ho descriu tan bé que se te fa la boca aigua. Li passa com a Pepe Carvalho, el detectiu de Montalban, és un gran gurmet i un bon vivant, dos característiques que també trobem als casos de Costas Jaritos, el detectiu creat per Petros Màrkaris. Per a mi, des que comencí llegint a Montalban i fins ara, són, tots tres, Carvalho, Montalbano i Jaritos, els personatges de novel·la negra més autèntics, més quotidians, més humans, més reals, com si els conegueres de sempre, com si te'ls pogueres trobar al girar qualsevol cantó.

No puc oblidar tampoc Petra Delicado, la meua detectiva preferida.

Sinopsi: un home apareix assassinat a l'ascensor de sa casa, un tunisià mor en un vaixell pesquer. Dos successos aparentment independents però amb una connexió, una tunisiana, Karima que ha desaparegut. Montalbano es fa càrrec de la investigació, a més del fill de Karima, de qui s'encapritxa la seua núvia Livia.

Ojalà Camilleri escriga molts més llibres de Montalbano, sino em tocarà rellegir-los una i altra vegada, perquè disfrute molt amb ells.

Si vols fer-te seguidor/a de Camilleri punxa l'enllaç.:

• 
  
  http://www.vigata.org/

20é llibre
La vida en l'abisme
Ferran Torrent
220 pàg.

Sinopsi: Qui va ser el Rubio? Per esbrinar-ho cal que viatgem a la València dels anys setanta, on el joc era una activitat quotidiana malgrat haver estat declarada il·legal per un règim que agonitzava, i on Ferran Torrent era un passerell de vint-i-un anys capaç de perdre nou mil pessetes de l'època en una partida 'històrica'. Justament en aquelles circumstàncies tan poc favorables tots dos es van conèixer, i és a través de la seua relació -la d'un pare i un fill per voluntat pròpia- que podem ser afortunats testimonis de la vida d'uns personatges inefables en un ambient que no ho és menys: els 'amarradors', 'joqueros', i 'cremaors' de tota mena que poblen les partides, a més d'un llaurador ludòpata, una puta princesa i un pioner de la immigració entre molts altres. Però per damunt de tots hi ha el mateix Rubio, un home que manté en l'hermetisme el seu passat i la personalitat del qual exercirà una influència decisiva en el Torrent d'aleshores i en el del futur.

M'agrada aquest autor, escriu bé i a més es llig molt ràpid;  m'agrada perquè les seues històries passen al costat de ma casa i eixa proximitat fa que et siguen creïbles, a més passen en un temps també viscut per mi.  M'ha fet recordar les moltes vesprades i nits que passavem les amigues al Richton, el pub d'un bon amic, jugant al set i mig (Sempre ens deia: "ja teniu la timba muntada? Qualsevol dia ha de vindre la guàrdia civil i ens tancarà a tots) En aquella època una amiga i jo, que ens ha agradat jugar a cartes sempre, estàvem conjuminades per traure'ls tot els diners a la resta, i ens eixia molt bé, hem sopat moltes vegades de franc. Bé ara sols ens queda el record i la partida de bingo en família el dia de Nadal, tres o quatre hores de joc i de rises, allò que fa que ens juntem encara tots els que quedem i recordem als que ja no estan.

19é llibre
El misterio de la casa roja
A.A.Milne
92 pàg.

Fou escrita el 1949, i es nota. Encara que hui en dia es publique molt de llibre de misteri i assassinats, els autors que van ser escollits quan s'edità aquesta col·lecció del "Circulo del Crimen"   ( James M. Cain, Ellery Queen, Rex Stout, Chester Himmes, Simenon, i un llarg etcètera)  tenien un saber fer molt bo, les històries que contaven t'atrapaven de seguida, intentaves esbrinar qui era l'assassí, que mai resultava ser qui tu pensaves; els personatges estaven molt ben definits i te n'adonaves que allò que era important era la investigació, el perquè, el com i el quan.

Hui no, la descripció del mort és molt més detallada, els crims que es descriuen són aterridors, per al meu gust, una miqueta "gore". Sóc de les que s'estima les pel·lícules de Hitchcock on la trama i la posada en escena era el que més t'atreia

Sinopsi: El misteriós germà, l'ovella negra de la família, torna d'Austràlia a visitar al seu estimat i ric germà Mark. Però només arribar troba la mort d'un tir en el cap i Mark desapareix. Tot sembla molt clar. Potser massa, en opinió de Anthony Gillingham, que inicia pel seu compte una emocionant i perillosa carrera de detectiu aficionat, seguint el mètode del Holmes, fins i tot sempre l'acompanya el seu Watson particular. M'encanten les frases que comencen "Supongamos que...".

Novel·la distraguda que et fa passar una bona estona, curta, sentadeta al solet a la terrassa.
L'autor d'aquesta novel·la és molt més conegut per ser el creador del personatge infantil Winnie the Pooh.

18é llibre
Egidio el granjero de Ham
J.R.R. Tolkien
92 pàg.
Entre molest i endormiscat Egidio, un afable granger, enfilà un bon dia cap als pujols, disposat a confirmar la notícia de la presència d'un gegant en les seues terres. Un bon esglai, un tir fortuït i la fugida del gegant al creure que li havien picat els tàvecs, posarien fi a la invasió al mateix temps que donava començament una absurda història: Egidio el granger de Ham, s'havia convertit en un heroi.
Tercer llibre de Tolkien que cau a les meues mans i que m'atrapa. Una llegenda, una fàbula, un conte, no sé com qualificar-lo però la seua lectura m'ha fet passar una bona estona. Els móns de Tolkien són sempre fantàstics i t'ho cregues o no, són molt reals. A este li va molt bé aquella frase que diu: " Cria la fama i gita't a dormir".

17é llibre
El curioso incidente del perro a medianoche
Mark Haddon
268 pàg.
Christopher Boone és un adolescent de 15 anys que una nit descobrix a Wellington, el gos de la seua veïna, assassinat i decideix exercir de detectiu , imitant a Sherlock Holmes, el seu detectiu favorit, i donar amb el culpable, decisió que li durà a descobrir alguns secrets de la seua pròpia família que mai haguera sospitat.
Farà cosa de 4 anys, Marcos, el fill de la meua amiga Ami, duia aquest llibre i em digué que li agradava molt, el poc que havia llegit, a mi em va cridar l'atenció el títol.
Passà el temps i al "reto 2009" el vaig vore recomanat per un dels retòfils, però com que ja havia triat les recomanacions no vaig voler canviar-les, divendres aní a la biblioteca i el vaig vore, sense dubtar ni un segon l'agafí i ací estic llegint-lo com si m'anara la vida. En un panorama actual on la majoria de llibres són de misteris i assassinats, aquest és ben diferent. Preciós, diferent. fresc i  de fàcil lectura. El protagonista és qui està escrivint el llibre, un xaval "especial" amb "necessitats especials" com ell diu, amb un llenguatge senzill i directe, utilitza, sobre tot, oracions simples i això fa que el ritme de lectura siga ràpid, ahir vaig llegir 160 pàgines d'una tirada, i em dol llegir-lo tan de pressa perquè s'acabarà massa prompte i estic disfrutant moltíssim.
En ma vida havia llegit un llibre amb tantes i gregues.
Gràcies als reptes de la Meri he descobert llibres i autors que en la vida haguera llegit, uns m'han encantat i m'he fet adicta a ells, altres al contrari, no els tornaré a llegir en ma vida.

16é llibre
Muerte en Estambul
Petros Márkaris
239 pàg.
Després de les noces civils de la seua filla Katerina, el comissari Kostas Jaritos decideix prendre's uns dies de descans i viatjar amb Adrianí, la seua temperamental dona, a Istanbul, ciutat estretament relacionada amb la història de Grècia. Barrejat amb centenars de turistes, Jaritos es llança a admirar esglésies, mesquites i palaus mentre degusta la gastronomia del lloc i discuteix no només amb la seua dona sinó també amb els membres del grup amb el qual viatja. No obstant això, tot es torç quan alguna cosa aparentment tan nimia com la desaparició d'una anciana en un poble de Grècia es converteix de sobte en un cas d'assassinat, doncs informen a Jaritos que han trobat mort a un parent d'aqueixa anciana... i que aquesta es dirigeix a Istanbul. Jaritos haurà de treballar braç a braç amb el suspicaz comissari turc Murat, i anirà internant-se en la menuda comunitat que conformen els grecs que encara, després de l'èxode massiu que van protagonitzar en 1955, romanen en la ciutat.
Molt de l'estil de Márkaris, aquesta novel·la no m'ha defraudat gens, és tan bona com totes les altres que ha escrit aquest autor, que junt a Camilleri és dels meus estrangers favorits, sempre unix treball amb família, i encara que moltes voltes acaba dels nervis per aquesta unió tot li ix sempre redó.
Això sí he trobat a faltar el Dimitrakos, diccionari que utilitza sempre que vol conciliar el son i es troba atabalat. Però és clar quan u se'n va de viatge no s'emporta precisament un diccionari a l'equipatge, ara que si fóra la seua esposa qui l'utilitzara segur que li l'hauria fet agarrar.

15é llibre
La playa de los ahogados
Domingo Villar
445 pàg.
El mar retorna el cadàver d'un home a la platja, cosa que ocorre prou sovint als pobles mariners, i més en aquest, Panxón, poble de les Ries Baixes de Pontevedra, a la seua platja plena d'algues n'han aparegut molts.
L'inspector Leo Caldas, inspector de la comissaria de Vigo, amb el seu ajudant Rafael Estévez, hauran d'investigar aquesta mort, encara que tots creuen que s'ha suïcidat tot indica que no, que ha estat assassinat.

Mira si m'agrada aquest autor que m'he preocupat per saber si on transcorre la investigació era un poble real o no, i vés per on existeix i a més és igual que el descriu, un poble mort a l'hivern però superpoblat a l'estiu. Un poble mariner on abans la gent vivia del mar i ara viu dels estiujants.
M'encanta com escriu Domingo Villar, l'estiu passat vaig llegir la seua primera novel·la " Ojos de agua" i m'encisaren la història, la forma de escriure i l'ambientació perquè són realistes. Els personatges una meravella, ben caracteritzats amb unes particularitats reals:
l'inspector Leo Caldas: gallec, educat, cortés, entranyable, com quasi tots els gallecs que he conegut. El seu ajudant Rafel Estévez, aragonés, clar, directe, no compren el tarannà gallec, allò de respondre a una pregunta amb una altra pregunta, aquest fet fa que perda les caselles i actue de vegades d'una manera malament.
També m'agrada com comença els capítols, no amb un títol, ni tampoc amb un número, comença amb una paraula i tantes entrades com significats té; aquesta paraula la trobem en el capítol que encapçala. Se m'antoixa una forma original de fragmentar el llibre.
Espere amb ànsia el proper llibre.

Ben escrita, la lectura t'atrapa des del primer moment.
Em plantege, seriosament, de fer una ullada a aquest poble gallec, (la meua altra passió, viatjar) encara que sóc de l'est m'agrada molt el nord peninsular, no sé si per la vegetació, per la seua gent, però el visite prou sovint, no tant com volguera, però bé, es conformarem, no hi ha més remei.

14é llibre
La muerte bebe en vaso largo.
Manuel Vicent.
199 pàg.
Hui he començat aquest llibre, aprofitant que és xicotet i per al tren va molt bé. L'agafí divendres passat a la biblioteca quan estava buscant-ne un del Domingo Villar, que és un autor que m'encanta, el vaig descobrir l'estiu passat i em paregué un bon escriptor de novel·la policial.
Bé, tornem al llibre.
El poc que he llegit m'ha paregut molt fort, Boro Salami, princep paquistaní, mor mentre juga una partida de pòquer en una timba als afores de Madrid, i estant de cos present, la seua núvia Georgina, que morí degollada, rep una telefonada del mort i li conta el que li ha passat. És o no és fort?. Per ara promet.
Ja l'he acabada i se m'ocorren molts adjectius per qualificar-la: estrident, estrafolària, estrambòtica, esperpèntica, però meravellosa.
En un món, Madrid, conviuen vius i morts, éssers humans i animals, amb total conjuminació, cadascú té el seu paper i l'interpreta sense que ningú dubte del que fa.
Els personatges estan mol ben caracteritzats i retraten la societat actual on hi ha guanyadors i d'aquells que es conformen sempre a perdre.
L'acció augmenta de to fins que arriba la traca final. (Es nota que sóc valenciana, eh que sí?).
Ha estat una gran trobada aquesta novel·la. Li he d'agrair a l'autor que l'haja escrita perquè ha aconseguit traure'm tot el fred nòrdic acumulat durant tants mesos.

13é llibre
Libros de Luca.
Mikkel Birkegaard
549 pàg.
"Tots els amants dels llibres saben del PODER de la paraula escrita, però no s'imaginen fins a on pot arribar".
En el cor de la ciutat de Copenhague hi ha una antiga llibreria de vell amb un curiós nom: LIBRI DI LUCA. Per fora és una simple llibreria, però per dins és la seu d'una societat secreta de lectors i amants dels llibres, la Societat Bibliòfila, composta per persones amb poders per a influir en els sentiments i pensaments dels altres, a través de la lectura…
Luca Campelli no només és el propietari de la llibreria, sinó també el dirigent de la societat. Però mor en estranyes i violentes circumstàncies i serà el seu fill Jon, jove advocat que feia 20 anys que no veia el seu pare, qui s'haja de fer càrrec del negoci familiar. Jon descobrirà arran d'aquesta tràgica mort que també té poders com Lector, com membre de la societat, i haurà de detenir als membres escindits que estan usant la seua influència per a fer el mal.
"Sense lectors, els textos no diuen res. Necessiten, al menys, un lector. Aleshores segurament parlen. I com... No solament parlen , també murmuren, fins i tot alguns criden".
Totes aquestes paraules que has llegit són aquelles que em feren comprar aquest llibre (per cert que fa 2 dies vaig saber que estava a la biblioteca i m'entrà una ràbia... ). Sempre m'he considerat una bona lectora i pareixia que si no el tenies, no sé, com que no ho eres o com que et faltava alguna cosa.
M'esperava alguna cosa més d'aquest llibre, no m'enganxà fins la pàgina 150, però... quan pots soltar un llibre i començar-ne un altre... la cosa falla. El comencí en gener i mentres l'he llegit, n'he llegit quatre més... Crec que passaré una temporadeta llarga sense llegir cap nòrdic. N'estic una miqueta farta, tant de "misteri" cansa.
Sí que és veritat que un llibre és un gran "amic" que et fa passar una estona molt bona, però haguera pogut aprofitar els diners i comprar qualsevol altre llibre, saps què? " a lo hecho, pecho". Al menys el final m'ha agradat, un poc irreal, no t'ho acabes de creure però bé: conte contat, conte acabat.
"Llegir és un viatge sense termini i a més sense eixir de casa". Per tant, a continuar viatge i vorem si la pròxima estació resulta més entretinguda.

12 é llibre
GRIS
Manuel Joan i Arinyó
124 pàg.
Com no he trobat a la xarxa cap imatge del llibre, i l'escàner no em funciona, m'he permés inserir aquesta foto baixada d'internet ( "antrenet" que diuen les meues "iaies" de classe) perquè m'encisa quan el cel està d'aquest color,
encara que els dies de pluja em semblen depriments, al menys si has d'eixir de casa.
Recull d'històries variades amb què va guanyar el Premi Narrativa Vila de Canals el 1984. Li ha donat un tractament a la llengua que l'ha enriquida, i a més hi ha unes frases a la contraportada que diuen: " el català que possiblement es parlaria al País Valencià si forem un poble normal". Una veritat com el puny. Ja ho diem els de La Figuera: haurà de tornar el "Tio Canya", amb gaiato i tot, i començar a gaiatades a tots aquells que menyspreen allò que ens identifica com a POBLE.
Bé i tornant al llibre, que és el motiu d'aquest escrit, hi ha quatre apartats:

1. Gris: dóna tìtol al llibre i tracta de les vivències d'un policia nacional (un gris) destinant a Euskadi. Està molt bé i té unes frases molt encertades: "En els pobles pareix que els esquemes tendeixen a repetir-se cíclicament"." L'home no pot rebaixar-se fins a tal extrem de mesquinesa, de no tenir ni un sol somni, una il·lusió".
2. Llir entre cards: l'amor des de la llunyania, platònic." Cruel despertar el de l'amant que creu dormir en llit d'amor i es desperta amb deessa Solitud per tota companyia".
3. Examen final: xiques que s'alliberen dels pares per primera vegada per viure en un pis d'estudiants i van topant-se amb els entrebancs de la vida.
4. La Ploranera: el poeta malda per destruir el malefici que pesa sobre el destí col·lectiu de la seua nació.

11é llibre
VOX
Nicholson Baker
196 pàg.
Un home i una dona que no es coneixen i que viuen en ciutats distants connecten, cadascun pel seu costat, amb una línia telefònica on diverses persones xarren lliure i descaradament. L'home i la dona s'agraden per la veu, per l'actitud, i decideixen passar-se a una línia privada.
El que s'engega és un fascinant procés de mútua seducció. El lector, com escoltant el que no hauria de, va de sorpresa en sorpresa, mentre ell i ella estripen tots els vels del pudor, situant en la màxima passió el flux ansiós de la seua xarrada. En el transcurs d'una sola conversa, ell i ella fantasien sense trava alguna, intercanvien passats èxits, modifiquen el nom de les coses «privades», es fan passar vergonya, es fetillen, es despleguen. És a dir: tornen a inventar el sexe.
Eròtica 100 %.

10é llibre
Caín
José Saramago
189 pàg.
La història comença amb adam i eva al paradís... així és, i a partir d'este punt comença a narrar d'una manera magistral tota la història d'un dels fills de la parella CAÍN, que després de matar el seu germà ha de recórrer els camins sense rumb fix com a càstig; en aquest periple es trobarà amb situacions que es descriuen a l'antic testament, pegant bacs per allò que sembla una màquina del temps, veu el passat i el futur, però vivint-los com si foren present sent ell part de la història.
Mentres el llegia recordava les classes de història sagrada que tant s'estilaven al col·legi de monges on estudí de xicoteta. les monges te les contaven com si haguesen ocorregut de deveres i et quedaves meravellada, com no, uns homes que són capaços de tirar a terra les muralles d'una ciutat nomé tocant unes trompetes, sodoma i gomorra, el sacrifici d'isaac A MANS DEL SEU PARE, era tot tant aborronador, que ara quan ho lliges en paraules de Saramago, geni contant-te històries, penses: "Açò és més lògic, no pot ser que un pare haja de matar el seu fill per provar la seua fe".
És una novel·la molt bona, i qui vullga vore més enllà i criticar l'escriptor és molt lliure però no és més que això: una història, narrada molt bé això sí, amb uns tocs d'humor que et fan riure moltes voltes.
Dóna gust llegir llibres com aquest més que siga pel bon vocabulari que conté, he llegit paraules que sols he trobat als llibres d'escriptors com Saramago de la vella escola.
Com sempre, genial, magistral, irònic, i em quede curta.

9é llibre
M
Lolita Bosch
120 pàg.
M nunca jugará al baloncesto de forma profesional. Tampoco podrá estudiar Veterinaria. Nunca volverá a ver a su mejor amigo. Jamás sabrá que le gusta a una chica de su clase. Tampoco celebrará su 17 cumpleaños. Su padre lo asesinará de un disparo en el pecho 18 horas después de que empiece esta novela.
Què es pot dir d'un llibre que porta aquestes paraules de contraportada? L'he llegit perquè vaig vore que altres persones l'havien llegit per al Repte, i com no vaig poder amb la lectura de Q,  de fet el vaig abandonar en la fulla 120,  el demaní a la biblioteca per poder llegir un llibre el títol del qual té només un caràcter.
És cruel, molt cruel, però és la realitat d'algunas persones. En ma vida he plorat tant com quan el llegia anit, les llàgrimes no em deixaven continuar llegint, fins i tot ara, mentres escric estes paraules unes llagrimes amargues  m'omplin els ulls. Com és posible que açò passe? Com és possible que ho consentim?. No puc continuar. una gran pena se m'ha instal·lat al cor i no puc continuar escrivint. Ho sent molt M, ho sent per tots i totes les M que pateixen aquest tractament.

8é llibre

Pequeño teatro

Ana María Matute

Premio Planeta 1954
283 pàg.
"Oiquixa era una pequeña población pesquera, con callejuelas azules, casi superpuestas y unidas por multitud de escalerillas de piedra. Parecían colgadas unas sobre otras, porque Oiquixa había sido construida en una pendiente hacia el mar. Una sola calle, ancha, llana, atravesaba el poblado y recibía el pomposo nombre de kale Nagusia, porque en ella se elevan orgullosas las casas importantes de la localidad. Kale Nagusia avanzaba, avanzaba hasta convertirse en un camino largo y estrecho que se adentraba en las olas. Lo remataba un viejo faro en ruinas, cuya silueta se recortaba melancólicamente sobre el color del mar. Cuando llovía, parecía resbalar un llanto nostálgico sobre sus piedras...
Així comença aquest llibre que l'autora va escriure quan tenia només 17 anys.
El títol fa referància als xicotets teatres de titelles (un dels personatges secundaris es dedica a fer titelles i representacions per tal de guanyar-se la vida) on sempre hi ha algú que es dedica a moure els fils i fer que els ninotets facen allò que és convenient en eixe moment.
Els personatges, molt ben caracterizats, destil·len malenconia i tristor, només un, el protagonista, Ilé Eroriak, un adolescent orfe és l'únic que sempre té a la boca un somriure encara que tots es burlen d'ell precisament per això. Kepa Devar el propietari del Gran Hotel Devar, Aránzazu Antía, que es va casar amb ell sense estimar-lo; Zazu, la jove filla que fuig de l'amor però no del plaer,i que encara que les xiques pensen que es lletja, totes l'envegen; Marco, el foraster misteriós i ros, amb el cap ple de somnis, que intriga i sedueix els habitants de Oiquixia, fins a a les mateixes germanes Antía, unes dones amargades i rígides... són part dels personatges que ens acompanyaran i ens faran gaudir de la funció.

7é llibre
La vieja del molino de aceite
Santiago Lorén
Premio Ateneo 1984
248 pàg.
Mediavilla del Duque, Pepe, estudiant de 4t de Medicina, passa l'estiu en aquest menut poble on tots es coneixen, Una nit una vella veïna seua cau des de la finestra del seu dormitori. Cau o la llencen?. Així arranca la novel·la.
Aquest és un dels molts llibres que guardava en els prestatges de ma casa. Va obtenir el Premi Ateneu de Sevilla en 1984 i Perquè el tinc? simplement perquè fa molts anys va aparèixer per casa el comercial de llibres de torn que amb les seues dolentes arts, i la teua falta d'experiència ( encara que ara sé que va succeir per no saber dir que NO, la joventut, ja se sap) fa que compres, a còmodes terminis, un munt de llibres; alguns els he llegit, uns altres, com aquest mai em van cridar l'atenció.
Enguany m'havia proposat llegir els pendents, no tots, són molts, i al veure les regles del REPTE 2010 em vaig alegrar i vaig començar a comptar caràcters, 24 en té el títol, així que vaig començar la seua lectura.
Després d'un any llegint novetats i amb un empatx grandíssim de literatura nòrdica, la lectura d'aquesta novel·la ha estat com quan et prens unes sals de fruites després d'un gran àpat, un gran plaer, Plaer per la lectura de bon vocabulari, de frases ben construïdes, per la trama, que encara que senzilla, t'atrapa, pel record dels temps passats (la trama es desenvolupa en l'any 1981, any fatídic per a Espanya doncs va patir la major intoxicació alimentària de la seua història, el cas de l'oli de colza), però un bon any per a mi, vaig acabar la carrera, em vaig posar a treballar...
Alguns potser la troben massa fluixa però a mi m'ha encantat i l'he llegida d'allò més a gust. Confie que la majoria de llibres que llegiré enguany m'ho facen passar tan bé com aquest llibre, van a ser-ne molts del Premis Ateneu i Planeta. Ja vorem.