Hielo
Anna Kavan
217 pàg.
La història transcorre en un món devastat pel que sembla un hivern postnuclear. A través de la neu i el gel que van envaint-ho tot, un personatge sense nom (cap en té en la novel·la) ens narra la seua recerca d'una dona (a la qual crida sempre la xica) de la qual està enamorat, a la qual persegueix sense descans a través de països inconcrets, i que no obstant això el rebutja i fuig d'ell. El gel avança des del Nord; el narrador somia també amb escapar a una illa tropical, remota, on habita una raça quasi extingida de lémurs cantors, els Indris: un lloc càlid, lluminós, últim refugi enfront de la devastació; però la seua obsessió per la xica li impedeix assolir aqueix somni. Ella, a més, es troba sota el domini d'altre home, el Magistrat, molt poderós i que la tracta sàdicament; el narrador odia a aquest enemic, però de vegades es pregunta si ells dos no són la mateixa persona, en un confús desdoblament de personalitat. De fet, també ell és al mateix temps enamorat i sàdic.
Apolcalíptica, estranya, molt similar a La Carretera, en aquesta el gel tot ho va cobrint, en l'altra eren les cendres. De tota manera és millor de llegir La Carretera que esta, es fa molt pesada, ja que no explica res, ni perquè està el món així, ni el perquè de la búsqueda.
