15é llibre
La playa de los ahogados
Domingo Villar
445 pàg.
El mar retorna el cadàver d'un home a la platja, cosa que ocorre prou sovint als pobles mariners, i més en aquest, Panxón, poble de les Ries Baixes de Pontevedra, a la seua platja plena d'algues n'han aparegut molts.
L'inspector Leo Caldas, inspector de la comissaria de Vigo, amb el seu ajudant Rafael Estévez, hauran d'investigar aquesta mort, encara que tots creuen que s'ha suïcidat tot indica que no, que ha estat assassinat.

Mira si m'agrada aquest autor que m'he preocupat per saber si on transcorre la investigació era un poble real o no, i vés per on existeix i a més és igual que el descriu, un poble mort a l'hivern però superpoblat a l'estiu. Un poble mariner on abans la gent vivia del mar i ara viu dels estiujants.
M'encanta com escriu Domingo Villar, l'estiu passat vaig llegir la seua primera novel·la " Ojos de agua" i m'encisaren la història, la forma de escriure i l'ambientació perquè són realistes. Els personatges una meravella, ben caracteritzats amb unes particularitats reals:
l'inspector Leo Caldas: gallec, educat, cortés, entranyable, com quasi tots els gallecs que he conegut. El seu ajudant Rafel Estévez, aragonés, clar, directe, no compren el tarannà gallec, allò de respondre a una pregunta amb una altra pregunta, aquest fet fa que perda les caselles i actue de vegades d'una manera malament.
També m'agrada com comença els capítols, no amb un títol, ni tampoc amb un número, comença amb una paraula i tantes entrades com significats té; aquesta paraula la trobem en el capítol que encapçala. Se m'antoixa una forma original de fragmentar el llibre.
Espere amb ànsia el proper llibre.

Ben escrita, la lectura t'atrapa des del primer moment.
Em plantege, seriosament, de fer una ullada a aquest poble gallec, (la meua altra passió, viatjar) encara que sóc de l'est m'agrada molt el nord peninsular, no sé si per la vegetació, per la seua gent, però el visite prou sovint, no tant com volguera, però bé, es conformarem, no hi ha més remei.

14é llibre
La muerte bebe en vaso largo.
Manuel Vicent.
199 pàg.
Hui he començat aquest llibre, aprofitant que és xicotet i per al tren va molt bé. L'agafí divendres passat a la biblioteca quan estava buscant-ne un del Domingo Villar, que és un autor que m'encanta, el vaig descobrir l'estiu passat i em paregué un bon escriptor de novel·la policial.
Bé, tornem al llibre.
El poc que he llegit m'ha paregut molt fort, Boro Salami, princep paquistaní, mor mentre juga una partida de pòquer en una timba als afores de Madrid, i estant de cos present, la seua núvia Georgina, que morí degollada, rep una telefonada del mort i li conta el que li ha passat. És o no és fort?. Per ara promet.
Ja l'he acabada i se m'ocorren molts adjectius per qualificar-la: estrident, estrafolària, estrambòtica, esperpèntica, però meravellosa.
En un món, Madrid, conviuen vius i morts, éssers humans i animals, amb total conjuminació, cadascú té el seu paper i l'interpreta sense que ningú dubte del que fa.
Els personatges estan mol ben caracteritzats i retraten la societat actual on hi ha guanyadors i d'aquells que es conformen sempre a perdre.
L'acció augmenta de to fins que arriba la traca final. (Es nota que sóc valenciana, eh que sí?).
Ha estat una gran trobada aquesta novel·la. Li he d'agrair a l'autor que l'haja escrita perquè ha aconseguit traure'm tot el fred nòrdic acumulat durant tants mesos.

13é llibre
Libros de Luca.
Mikkel Birkegaard
549 pàg.
"Tots els amants dels llibres saben del PODER de la paraula escrita, però no s'imaginen fins a on pot arribar".
En el cor de la ciutat de Copenhague hi ha una antiga llibreria de vell amb un curiós nom: LIBRI DI LUCA. Per fora és una simple llibreria, però per dins és la seu d'una societat secreta de lectors i amants dels llibres, la Societat Bibliòfila, composta per persones amb poders per a influir en els sentiments i pensaments dels altres, a través de la lectura…
Luca Campelli no només és el propietari de la llibreria, sinó també el dirigent de la societat. Però mor en estranyes i violentes circumstàncies i serà el seu fill Jon, jove advocat que feia 20 anys que no veia el seu pare, qui s'haja de fer càrrec del negoci familiar. Jon descobrirà arran d'aquesta tràgica mort que també té poders com Lector, com membre de la societat, i haurà de detenir als membres escindits que estan usant la seua influència per a fer el mal.
"Sense lectors, els textos no diuen res. Necessiten, al menys, un lector. Aleshores segurament parlen. I com... No solament parlen , també murmuren, fins i tot alguns criden".
Totes aquestes paraules que has llegit són aquelles que em feren comprar aquest llibre (per cert que fa 2 dies vaig saber que estava a la biblioteca i m'entrà una ràbia... ). Sempre m'he considerat una bona lectora i pareixia que si no el tenies, no sé, com que no ho eres o com que et faltava alguna cosa.
M'esperava alguna cosa més d'aquest llibre, no m'enganxà fins la pàgina 150, però... quan pots soltar un llibre i començar-ne un altre... la cosa falla. El comencí en gener i mentres l'he llegit, n'he llegit quatre més... Crec que passaré una temporadeta llarga sense llegir cap nòrdic. N'estic una miqueta farta, tant de "misteri" cansa.
Sí que és veritat que un llibre és un gran "amic" que et fa passar una estona molt bona, però haguera pogut aprofitar els diners i comprar qualsevol altre llibre, saps què? " a lo hecho, pecho". Al menys el final m'ha agradat, un poc irreal, no t'ho acabes de creure però bé: conte contat, conte acabat.
"Llegir és un viatge sense termini i a més sense eixir de casa". Per tant, a continuar viatge i vorem si la pròxima estació resulta més entretinguda.

12 é llibre
GRIS
Manuel Joan i Arinyó
124 pàg.
Com no he trobat a la xarxa cap imatge del llibre, i l'escàner no em funciona, m'he permés inserir aquesta foto baixada d'internet ( "antrenet" que diuen les meues "iaies" de classe) perquè m'encisa quan el cel està d'aquest color,
encara que els dies de pluja em semblen depriments, al menys si has d'eixir de casa.
Recull d'històries variades amb què va guanyar el Premi Narrativa Vila de Canals el 1984. Li ha donat un tractament a la llengua que l'ha enriquida, i a més hi ha unes frases a la contraportada que diuen: " el català que possiblement es parlaria al País Valencià si forem un poble normal". Una veritat com el puny. Ja ho diem els de La Figuera: haurà de tornar el "Tio Canya", amb gaiato i tot, i començar a gaiatades a tots aquells que menyspreen allò que ens identifica com a POBLE.
Bé i tornant al llibre, que és el motiu d'aquest escrit, hi ha quatre apartats:

1. Gris: dóna tìtol al llibre i tracta de les vivències d'un policia nacional (un gris) destinant a Euskadi. Està molt bé i té unes frases molt encertades: "En els pobles pareix que els esquemes tendeixen a repetir-se cíclicament"." L'home no pot rebaixar-se fins a tal extrem de mesquinesa, de no tenir ni un sol somni, una il·lusió".
2. Llir entre cards: l'amor des de la llunyania, platònic." Cruel despertar el de l'amant que creu dormir en llit d'amor i es desperta amb deessa Solitud per tota companyia".
3. Examen final: xiques que s'alliberen dels pares per primera vegada per viure en un pis d'estudiants i van topant-se amb els entrebancs de la vida.
4. La Ploranera: el poeta malda per destruir el malefici que pesa sobre el destí col·lectiu de la seua nació.

11é llibre
VOX
Nicholson Baker
196 pàg.
Un home i una dona que no es coneixen i que viuen en ciutats distants connecten, cadascun pel seu costat, amb una línia telefònica on diverses persones xarren lliure i descaradament. L'home i la dona s'agraden per la veu, per l'actitud, i decideixen passar-se a una línia privada.
El que s'engega és un fascinant procés de mútua seducció. El lector, com escoltant el que no hauria de, va de sorpresa en sorpresa, mentre ell i ella estripen tots els vels del pudor, situant en la màxima passió el flux ansiós de la seua xarrada. En el transcurs d'una sola conversa, ell i ella fantasien sense trava alguna, intercanvien passats èxits, modifiquen el nom de les coses «privades», es fan passar vergonya, es fetillen, es despleguen. És a dir: tornen a inventar el sexe.
Eròtica 100 %.

10é llibre
Caín
José Saramago
189 pàg.
La història comença amb adam i eva al paradís... així és, i a partir d'este punt comença a narrar d'una manera magistral tota la història d'un dels fills de la parella CAÍN, que després de matar el seu germà ha de recórrer els camins sense rumb fix com a càstig; en aquest periple es trobarà amb situacions que es descriuen a l'antic testament, pegant bacs per allò que sembla una màquina del temps, veu el passat i el futur, però vivint-los com si foren present sent ell part de la història.
Mentres el llegia recordava les classes de història sagrada que tant s'estilaven al col·legi de monges on estudí de xicoteta. les monges te les contaven com si haguesen ocorregut de deveres i et quedaves meravellada, com no, uns homes que són capaços de tirar a terra les muralles d'una ciutat nomé tocant unes trompetes, sodoma i gomorra, el sacrifici d'isaac A MANS DEL SEU PARE, era tot tant aborronador, que ara quan ho lliges en paraules de Saramago, geni contant-te històries, penses: "Açò és més lògic, no pot ser que un pare haja de matar el seu fill per provar la seua fe".
És una novel·la molt bona, i qui vullga vore més enllà i criticar l'escriptor és molt lliure però no és més que això: una història, narrada molt bé això sí, amb uns tocs d'humor que et fan riure moltes voltes.
Dóna gust llegir llibres com aquest més que siga pel bon vocabulari que conté, he llegit paraules que sols he trobat als llibres d'escriptors com Saramago de la vella escola.
Com sempre, genial, magistral, irònic, i em quede curta.

9é llibre
M
Lolita Bosch
120 pàg.
M nunca jugará al baloncesto de forma profesional. Tampoco podrá estudiar Veterinaria. Nunca volverá a ver a su mejor amigo. Jamás sabrá que le gusta a una chica de su clase. Tampoco celebrará su 17 cumpleaños. Su padre lo asesinará de un disparo en el pecho 18 horas después de que empiece esta novela.
Què es pot dir d'un llibre que porta aquestes paraules de contraportada? L'he llegit perquè vaig vore que altres persones l'havien llegit per al Repte, i com no vaig poder amb la lectura de Q,  de fet el vaig abandonar en la fulla 120,  el demaní a la biblioteca per poder llegir un llibre el títol del qual té només un caràcter.
És cruel, molt cruel, però és la realitat d'algunas persones. En ma vida he plorat tant com quan el llegia anit, les llàgrimes no em deixaven continuar llegint, fins i tot ara, mentres escric estes paraules unes llagrimes amargues  m'omplin els ulls. Com és posible que açò passe? Com és possible que ho consentim?. No puc continuar. una gran pena se m'ha instal·lat al cor i no puc continuar escrivint. Ho sent molt M, ho sent per tots i totes les M que pateixen aquest tractament.

8é llibre

Pequeño teatro

Ana María Matute

Premio Planeta 1954
283 pàg.
"Oiquixa era una pequeña población pesquera, con callejuelas azules, casi superpuestas y unidas por multitud de escalerillas de piedra. Parecían colgadas unas sobre otras, porque Oiquixa había sido construida en una pendiente hacia el mar. Una sola calle, ancha, llana, atravesaba el poblado y recibía el pomposo nombre de kale Nagusia, porque en ella se elevan orgullosas las casas importantes de la localidad. Kale Nagusia avanzaba, avanzaba hasta convertirse en un camino largo y estrecho que se adentraba en las olas. Lo remataba un viejo faro en ruinas, cuya silueta se recortaba melancólicamente sobre el color del mar. Cuando llovía, parecía resbalar un llanto nostálgico sobre sus piedras...
Així comença aquest llibre que l'autora va escriure quan tenia només 17 anys.
El títol fa referància als xicotets teatres de titelles (un dels personatges secundaris es dedica a fer titelles i representacions per tal de guanyar-se la vida) on sempre hi ha algú que es dedica a moure els fils i fer que els ninotets facen allò que és convenient en eixe moment.
Els personatges, molt ben caracterizats, destil·len malenconia i tristor, només un, el protagonista, Ilé Eroriak, un adolescent orfe és l'únic que sempre té a la boca un somriure encara que tots es burlen d'ell precisament per això. Kepa Devar el propietari del Gran Hotel Devar, Aránzazu Antía, que es va casar amb ell sense estimar-lo; Zazu, la jove filla que fuig de l'amor però no del plaer,i que encara que les xiques pensen que es lletja, totes l'envegen; Marco, el foraster misteriós i ros, amb el cap ple de somnis, que intriga i sedueix els habitants de Oiquixia, fins a a les mateixes germanes Antía, unes dones amargades i rígides... són part dels personatges que ens acompanyaran i ens faran gaudir de la funció.

7é llibre
La vieja del molino de aceite
Santiago Lorén
Premio Ateneo 1984
248 pàg.
Mediavilla del Duque, Pepe, estudiant de 4t de Medicina, passa l'estiu en aquest menut poble on tots es coneixen, Una nit una vella veïna seua cau des de la finestra del seu dormitori. Cau o la llencen?. Així arranca la novel·la.
Aquest és un dels molts llibres que guardava en els prestatges de ma casa. Va obtenir el Premi Ateneu de Sevilla en 1984 i Perquè el tinc? simplement perquè fa molts anys va aparèixer per casa el comercial de llibres de torn que amb les seues dolentes arts, i la teua falta d'experiència ( encara que ara sé que va succeir per no saber dir que NO, la joventut, ja se sap) fa que compres, a còmodes terminis, un munt de llibres; alguns els he llegit, uns altres, com aquest mai em van cridar l'atenció.
Enguany m'havia proposat llegir els pendents, no tots, són molts, i al veure les regles del REPTE 2010 em vaig alegrar i vaig començar a comptar caràcters, 24 en té el títol, així que vaig començar la seua lectura.
Després d'un any llegint novetats i amb un empatx grandíssim de literatura nòrdica, la lectura d'aquesta novel·la ha estat com quan et prens unes sals de fruites després d'un gran àpat, un gran plaer, Plaer per la lectura de bon vocabulari, de frases ben construïdes, per la trama, que encara que senzilla, t'atrapa, pel record dels temps passats (la trama es desenvolupa en l'any 1981, any fatídic per a Espanya doncs va patir la major intoxicació alimentària de la seua història, el cas de l'oli de colza), però un bon any per a mi, vaig acabar la carrera, em vaig posar a treballar...
Alguns potser la troben massa fluixa però a mi m'ha encantat i l'he llegida d'allò més a gust. Confie que la majoria de llibres que llegiré enguany m'ho facen passar tan bé com aquest llibre, van a ser-ne molts del Premis Ateneu i Planeta. Ja vorem.