40é llibre
La voz del violín
Andrea Camilleri
235 pàg.

Tal volta et preguntes com es possible que haja llegit tants llibres del Camilleri en tan poc de temps? La resposta és ben fàcil, m'encanten i una vegada els comence no puc deixar-los fins que llig les inicials de l'autor a la última pàgina, per cert no la compte mai quan pose el número de pàgines perquè simplement és una nota aclaridora de l'autor i no forma part de la trama del llibre.

Dit i justificat aquest fet et contaré una miqueta de què va este nou cas del Montalbano, eixe comissari escèptic, irònic, socarró, amant de la bona taula i de vegades malenconiós, que acompanyat dels seus homes, et fa passar les vesprades d'allò més entretinguda.

L'aparent pau siciliana es veu truncada per l'assassinat d'una estranya. Una jove bella, dona d'un metge bolonyès, apareix morta en el xalet d'ambdós. Poques pertinences l'acompanyaven en l'escena del crim, a part d'un misteriós violí guardat en el seu estoig. La seua borsa de joies s'ha esfumat i totes les mirades se centren en un parent desequilibrat que ha desaparegut la mateixa nit del crim. Montalbano, amb la seua parsimònia habitual, inicia la investigació. No creu a ningú, no es fia de ningú. Després de la mort d'un sospitós, els seus superiors donen per tancat el cas, però ell, ni parlar. Transitant els límits de la legalitat, com és el seu costum, Montalbano ha de relacionar-se i pactar amb els elements més indesitjables i abjectes de l' hampa, iniciant un viatge pels indrets més foscos de l'ànima humana, en el fons, el seu territori predilecte.

39é llibre
La luna de papel
Andrea Camilleri
251 pàg.

El nou cas de Montalbano, un dels més tèrbols als quals s'ha enfrontat, arranca amb la desaparició d' Angelo Pardo, un solitari i enigmàtic representant de productes farmacèutics. La posterior troballa del seu cadàver en circumstàncies no precisament decoroses planteja una cadena d'interrogants sobre el mòbil del crim, per la qual cosa Montalbano centra la seua atenció en les dones més properes a Angelo: la seua germana Michela, una fadrina que sota les seues robes amples amaga una voluptuositat que torba al nostre comissari; i la seua amant, Elena, la jove i bellíssima esposa d'un vell professor. Les seues històries es contradiuen i Montalbano, que sospita que ambdues oculten alguna cosa, s'esforça a traure aigua clara de tot això.

Tal vegada perquè Salvo Montalbano nota més que mai la pesada càrrega del temps sobre els seus muscles, el lector assidu del comissari sicilià el trobarà més madur i reflexiu que mai, encara que no per això menys amatent a desemmascarar la impostura i els paranys amb que intenten confondre'l, i, naturalment, sense renunciar ni una mica a la seua acostumada al·lèrgia als comandaments superiors i al jutge de torn.  Posada a prova per enèsima vegada la seua fidelitat a Livia, en aquest llibre Salvo Montalbano s'acosta com mai a la psicologia femenina, al mateix temps que es rebel·la contra les primeres manifestacions del pas del temps.

38é llibre
La pista de arena
Andrea Camilleri
220 pàg.

Un cavall apareix bàrbarament sacrificat en la platja i, encara que no és de la seua incumbència, el comissari decideix investigar qui ha pogut ser tan cruel per matar d'aquella manera un animal. Així, entrarà en contacte amb el món de les apostes preparades, amb imponents amazones i, com no, amb la Màfia i els seus negocis.

El més interessant del relat és, com sempre, la personalitat del veterà detectiu Montalbano, que es nega a acceptar el pas del temps –no vol usar ulleres i, com les precisa, ensopega a cada moment i no veu més enllà dels seus nassos-, continua la seua problemàtica relació amb Livia i no ha perdut el seu gust pels plaers de la taula ni per la ironia.

37é llibre
La mujer de verde
Arnaldur Indridason
297 pàg.

Sinopsi: Un xiquet jugant en les obres que s'estan fent prop de casa en Reykjavik descobreix un os humá, més tard descobriran una tomba. Anys abans, aqueixa part de la ciutat era tot pujols, i Erlendur i el seu equip esperen que siga un cas típic de desaparició; potser algú una vegada es va perdre en la neu i ha romàs enterrat durant dècades.

L'autor entrellaça d'una manera sobèrbia quatre històries en una sola trama: primer la investigació sobre les restes humanes trobades enterrades en un turó, segon la història de la Margrét, una dona durament colpejada per la vida i els seus esforços per tirar endavant com a dona i com a mare, tercer la història de l'home que va perdre la núvia amb qui anava a casar-se i que desaparegué fa molts anys i per últim la vida personal de l'inspector Erlendur que s'enfronta al seu passat a través de la relació amb la seva filla en coma.

La investigació policial no és més que una excusa per narrar-nos una història bastant dura de violència domèstica.

Quan vaig llegir la primera escena de violència anava a deixar-la perquè estava angoixada. Crec que d'haver sigut una pel·lícula haguera abandonat el cinema en eixe moment. No em penedisc d'haver continuat.

Aquestes paraules del llibre m'han colpit especialment, estan a la pàgina 237:

"Violència domestica: una paraula molt neutra per a l'assassinat d'ànimes. Una paraula suau per a qui no sap el que s'amaga darrere d'ella. Viure amb l'odi un dia després d'un altre, mai s'acaba, dóna el mateix el que faces, i mai pots fer res que canvie les coses fins que has perdut tot apunte de voluntat pròpia."

Una novel·la apassionant que et fa continuar llegint fins que l'acabes. Molt ben narrada, amb ritmes trepidants i altres més a càmera lenta, els personatges molt ben definits i retratats, creïbles.
Recomanable.