La muerte bebe en vaso largo.
Manuel Vicent.
199 pàg.
Hui he començat aquest llibre, aprofitant que és xicotet i per al tren va molt bé. L'agafí divendres passat a la biblioteca quan estava buscant-ne un del Domingo Villar, que és un autor que m'encanta, el vaig descobrir l'estiu passat i em paregué un bon escriptor de novel·la policial.
Bé, tornem al llibre.
El poc que he llegit m'ha paregut molt fort, Boro Salami, princep paquistaní, mor mentre juga una partida de pòquer en una timba als afores de Madrid, i estant de cos present, la seua núvia Georgina, que morí degollada, rep una telefonada del mort i li conta el que li ha passat. És o no és fort?. Per ara promet.
Ja l'he acabada i se m'ocorren molts adjectius per qualificar-la: estrident, estrafolària, estrambòtica, esperpèntica, però meravellosa.
En un món, Madrid, conviuen vius i morts, éssers humans i animals, amb total conjuminació, cadascú té el seu paper i l'interpreta sense que ningú dubte del que fa.
Els personatges estan mol ben caracteritzats i retraten la societat actual on hi ha guanyadors i d'aquells que es conformen sempre a perdre.
L'acció augmenta de to fins que arriba la traca final. (Es nota que sóc valenciana, eh que sí?).
Ha estat una gran trobada aquesta novel·la. Li he d'agrair a l'autor que l'haja escrita perquè ha aconseguit traure'm tot el fred nòrdic acumulat durant tants mesos.
