La mujer de verde
Arnaldur Indridason
297 pàg.
Sinopsi: Un xiquet jugant en les obres que s'estan fent prop de casa en Reykjavik descobreix un os humá, més tard descobriran una tomba. Anys abans, aqueixa part de la ciutat era tot pujols, i Erlendur i el seu equip esperen que siga un cas típic de desaparició; potser algú una vegada es va perdre en la neu i ha romàs enterrat durant dècades.
L'autor entrellaça d'una manera sobèrbia quatre històries en una sola trama: primer la investigació sobre les restes humanes trobades enterrades en un turó, segon la història de la Margrét, una dona durament colpejada per la vida i els seus esforços per tirar endavant com a dona i com a mare, tercer la història de l'home que va perdre la núvia amb qui anava a casar-se i que desaparegué fa molts anys i per últim la vida personal de l'inspector Erlendur que s'enfronta al seu passat a través de la relació amb la seva filla en coma.
La investigació policial no és més que una excusa per narrar-nos una història bastant dura de violència domèstica.
Quan vaig llegir la primera escena de violència anava a deixar-la perquè estava angoixada. Crec que d'haver sigut una pel·lícula haguera abandonat el cinema en eixe moment. No em penedisc d'haver continuat.
Aquestes paraules del llibre m'han colpit especialment, estan a la pàgina 237:
"Violència domestica: una paraula molt neutra per a l'assassinat d'ànimes. Una paraula suau per a qui no sap el que s'amaga darrere d'ella. Viure amb l'odi un dia després d'un altre, mai s'acaba, dóna el mateix el que faces, i mai pots fer res que canvie les coses fins que has perdut tot apunte de voluntat pròpia."
Una novel·la apassionant que et fa continuar llegint fins que l'acabes. Molt ben narrada, amb ritmes trepidants i altres més a càmera lenta, els personatges molt ben definits i retratats, creïbles. Recomanable.
