dimecres, 28 d’abril del 2010

29é llibre
Harmattan

María J. Rivera
336 pàg.

Sinopsi: Legazal, una jove educada en la cosmopolita Beirut, es desplaça al Sahara para casar-se amb un jove tuareg. Un matrimoni que no pot eludir a l'haver nascut d'un pacte d'honor segellat pels seus respectius besavis moltes dècades arrere. Malgrat abandonar a la seua família i amics, eixir d'un Beirut tenallat per una nova guerra és un alleugeriment, però tampoc serà senzill adaptar-se a la quotidianitat d'una menuda localitat immersa en l'oceà d'arena i aprendre els hàbits i costums d'aquest poble nòmada, el dels enigmàtics «homes blaus» del desert. Legazal, que significa la gasela, al principi cerca refugi en les seues lectures, la música i la pintura, però a poc a poc anirà emmotlant-se a les particularitats del seu marit i impregnant amb la seua presència la vida local. El nomadisme, el domatge de cavalls, la fabricació de l'indi i la falconería s'aniran entrecreuant en el seu moment a dia amb la difícil acceptació de la bigàmia, de les relacions sexuals estranyament complexes i lliures, de les absències del marit, de la fèrula autoritària però intel·ligent de la matriarca, de la seua maternitat... Fins que la tragèdia apunte una matinada per l'horitzó de dunes.
En la meua humil opinió un dels llibres més bonics que he llegit des que començà l'any. Escrit en prosa, no deixa de ser una novel·la, és d'un lirisme encisador. Tot ell està farcit de frases i pensaments que t'arriben dins l'ànima i et colpixen:

  • "Unos pájaros son máquinas de volar y otros cajas de música". ( Així comença el llibre, els ocells són una part important de la narració).

  • Els vots de fidelitat que fa són preciosos: "Juro por el sol y su claridad, juro por la noche cuando extiende su velo, juro por la mañana, juro por la higuera y el olivo, juro por la hora de la tarde".

  • No em diràs que esta frase no és magistral: "inventar historias me ha parecido siempre una forma de agrandar el mundo".
I ací acabe perquè no vull contar-te res més i així quan el lliges et sorprendrà tant o més que a mi. Espere que el gaudisques tant com jo.









diumenge, 25 d’abril del 2010

28é llibre
Una vida en juego
Albert Salvadó
288 pàg.

Sinopsi: La Barcelona de principis del segle XX sacsejada pels conflictes socials i l'explosió del modernisme, constitueix el marc històric d'aquesta novel·la.
Víctor Pons treballa com cap de seguretat del casino de La Rabassada, que s'inauguraria a Barcelona amb tota pompa el 15 de juliol de 1911 i que tindria la pretensió de ser el nou emblema de la ciutat.
Com responsable de la seguretat del Casino es veurà enfrontat en tota la seua cruesa a la cobdícia i la bogeria que generen les taules de joc, però també serà allí on trobe l'amor de Carla Torres, una jove burgesa.
La mort en estranyes circumstàncies d'un client del casino d'origen italià, provocarà que Pons haja de fer ús de tots els seus recursos per a evitar un escàndol, pel que fa desaparèixer el cos. No obstant això, el que en principi semblava un suïcidi resultarà ser un assassinat i Pons es veurà immiscuït en una trama policial esquitxada per l'amenaça mafiosa, que l' obligarà a desentranyar la madeixa del succeït, sense adonar-se que hi ha una vida en joc: la seua.
M'encanten les històries que barrejen fets reals amb ficció i aquesta novel·la n'és un exemple magistral. Barcelona passa a ser protagonista de la història, es personalitza, cobra vida i la veus com creix dia a dia i com adquirix l'aspecte que finalment té, una gran ciutat, viva, bellíssima. Una crònica d'inicis del segle XX no sols de la ciutat de Barcelona, també del món.
Un llibre que val la pena llegir.
Aquesta imatge l'he treta de l'enllaç que hi ha després on ens conta la història del Casino de la Rabassada amb molt de detall, val la pena fer-li una ullada. Sembla estranya aquesta magnífica obra a començament de segle XX ( hui en dia estem acostumats, però açò degué ser la bomba en aquell moment) llàstima que quede ben poca cosa, era grandiós.






dissabte, 24 d’abril del 2010

27é llibre
Hielo
Anna Kavan
217 pàg.
La història transcorre en un món devastat pel que sembla un hivern postnuclear. A través de la neu i el gel que van envaint-ho tot, un personatge sense nom (cap en té en la novel·la) ens narra la seua recerca d'una dona (a la qual crida sempre la xica) de la qual està enamorat, a la qual persegueix sense descans a través de països inconcrets, i que no obstant això el rebutja i fuig d'ell. El gel avança des del Nord; el narrador somia també amb escapar a una illa tropical, remota, on habita una raça quasi extingida de lémurs cantors, els Indris: un lloc càlid, lluminós, últim refugi enfront de la devastació; però la seua obsessió per la xica li impedeix assolir aqueix somni. Ella, a més, es troba sota el domini d'altre home, el Magistrat, molt poderós i que la tracta sàdicament; el narrador odia a aquest enemic, però de vegades es pregunta si ells dos no són la mateixa persona, en un confús desdoblament de personalitat. De fet, també ell és al mateix temps enamorat i sàdic.
Apolcalíptica, estranya, molt similar a La Carretera, en aquesta el gel tot ho va cobrint, en l'altra eren les cendres. De tota manera és millor de llegir La Carretera que esta, es fa molt pesada, ja que no explica res, ni perquè està el món així, ni el perquè de la búsqueda.

dilluns, 19 d’abril del 2010

26é llibre
Casa Rossa
Francesca Marciano
381 pàg.
Sinopsi: Casa Rossa, una magnífica casa de camp en el sud d'Itàlia està a punt de vendre's. Mentre Alina tanca la casa, rememora la història de les dones que la van habitar: Renée, la seua àvia, bellíssima jove en els feliços anys 20 i que durant la segona guerra mundial va abandonar al seu marit i a la seua filla per a fugir a l'Alemanya nazi. Alba, la seua mare, que es va casar amb un guionista malenconiós i va viure la dolce vita en la Roma dels anys 50. I finalment ella mateixa i la seua germana Isabella, inseparables fins que la segona va decidir unir-se a les Brigades Roges. El retrat de tres generacions de dones i la història de la Itàlia del segle XX.
Ha estat un plaer llegir aquesta novel·la que m'ha transportat a la meua molt estimada Roma, passejar pels seus carrers i jardins, sentir les seues aromes, fins i tot el soroll dels cotxes i les persones que omplin els seus carrers: recordar tot allò que passà amb les Brigades Roges, responsables de tants segrets i assassinats, recorde aquells dies de joventut contestatària; nosaltres, els joves d'aquells moments érem inconformistes i estàvem més a la esquerra que qualsevol partit de esquerres, pensàvem que tot ho podíem refer millor que els que ens dirigien en un món aburguesat i conformista. Ara a la gent jove no se la veu implicada, ni voten i tant els fa el que passe al país, al meu paréixer estan una miqueta massa aborregats; per sort no tots, encara hi ha alguns que criden pels carrers, i la majoria els diu "peluts". Bé pel que no es conformen i volen canviar el món.

dilluns, 12 d’abril del 2010

25 é llibre
Día de perros
Alicia Giménez Bartlett
324 pàg.
Cita de la autora: "Quería un personaje que fuera mujer y que tuviera protagonismo. Porque la mujer en la novela negra o es la víctima, que aparece muerta en la primera página, o es la ayudante de alguien".
I eixa protagonista és la inspectora de policia Petra Delicado, dona radical, anti-amor, però molt sensible com queda patent en aquest llibre; que junt al subsinspector Garzón, tot un casanova que per fi busca un pis i abandona la pensió on vivia,  formen una parella encisadora.

Sinopsi: A la inspectora Petra Delicado i al subsinspector Fermín Garzón els cau un cas aparentment poc brillant: s'ha trobat malferit, a conseqüència d'una pallissa, a un individu sens dubte marginal. L'únic ésser que li coneix és un gos amb tan poc pedigrí com el seu amo. L'home mor sense recobrar la consciència. Per a la parella de detectius comença una recerca en la qual l'única pista és el gos. Amb un capital tan minvat els dos policies s'endinsen en un món sòrdid i cruel, un torrent subterrani de sang que només flueix per a satisfer les passions més infames.
Una delícia de llibre, d'aquells que lliges sense tenir ni ganes de llegir. No sé què passa aquesta primavera que no logre centrar-me en la lectura, em costa i vaig posant llibres al montço de pendents. Ja vindrà l'estiu i agarrarem bon ritme. Això espere!

dissabte, 3 d’abril del 2010

24é llibre
Un giro decisivo
Andrea Camilleri
221 pàg.
Quasi al límit de l'esgotament, mentre nada en el mar amb la fúria de qui vol alliberar-se d'una nit de pensaments obsessius, el comissari Salvo Montalbano es topa, literalment, amb la investigació més difícil de quantes ha portat a terme fins a la data. En efecte, la seua troballa d'un cadàver mig descompost, amb uns profunds talls en els canells i els turmells, desencadenarà una sèrie de reaccions que faran que se senta més aïllat i superat per les circumstàncies que mai. La realitat política, l'actitud de la policia cap als immigrants, tot conspira contra el seu natural desig que es faça justícia amb el cadàver anònim, destinat si no, com tants casos de clandestins ofegats, a ser arxivat sense més tràmit i a perdre's en un anonimat que, d'una manera estranyament macabra, sembla harmonitzar amb l'apressant sensació de solitud que pateix Montalbano. No obstant això, la iniquitat sacseja per fi al comissari, esborra del mapa qualsevol intenció d'abandonar la seua professió i l'espenta cap a l'arriscat camí d'una doble investigació sobre uns delictes aparentment independents i només equiparables per la infame violència que s'endevina. Dos misteris que, a pesar d'estar destinats a confluir en un punt determinat, es neguen a fer-ho, conformant un enigma inquietant que desbarata una vegada i una altra el trencaclosques. Al final del camí, la veritat que espera a Montalbano és d'aqueixes l'horror inconmensurable de les quals transforma per a sempre a una persona, fins i tot a algú tan adobat en mil batalles com Salvo Montalbano. En aquesta novel·la del seu famós personatge, Andrea Camilleri ha deixat vore, amb la profunda dimensió humana que el caracteritza, el seu empipament amb un món que el disgusta, però també amb aquells que s'acomoden, entre falsament resignats i ocultament satisfets, a una realitat que quasi sempre està subjecta a la voluntat de l'home.

dijous, 1 d’abril del 2010

23é llibre
El octavo círculo
Stanley Ellin
143 pàg.
Edició que feu Ediciones Forum, allà pels anys huitanta i de la qual vaig comprar uns quants títols. Aquest és el número 32. Recorde que el vaig llegir només comprar-lo, la veritat és que n'eixia un per setmana i jo me'ls devorava. Ben bé no me'n recorde de tota la trama, encara que sí d'algunes cosetes.
Hui per hui crec que no els hauria comprat perquè estan editats com si foren tebeos, tenen la lletra molt menuda (la vista ja no és la mateixa, i, a la miopia de sempre li hem d'afegir la presbícia de l'edat), el paper és prou roí i a més estan escrits a doble columna, cosa que a mi em mareja, vaig llegir El senyor dels anells en aquest format i era un marejol, acabí fins el monyo. Però bé, en aquella época vaig gaudir molt amb la lectura d'aquestes novel·les i a més no em penedisc gens, em feren passar molt bons ratets.
Sinopsi: Murray Kirk, detectiu privat, va acceptar aquell cas de mala gana. No era més que altra història de policia corrupte acusat d'acceptar un suborn...
Va ser la bellesa de la jove que demanava la seua ajuda el que el va decidir: iniciaria la investigació. efectivament, però disposat a demostrar que el seu client era culpable..., no innocent.
El títol fa referència al huité cercle de l' Infern de Dante on es troben els mentiders, els aduladors i els simoníacs, els endevinadors, els hipòcrites i els lladres, els alcavots, els malversadors i altra escòria.
Autor: Stanley Ellin va nàixer a Nova York en 1916. La seua entrada en el terreny del relat policíac es va produir en 1948 amb la publicació de "The Speciality of the House" en el famós Ellery Queen's Mistery Magazine. Al llarg de la seua carrera va rebre també set premis Edgar Allan Poe.
Les seues obres, entre elles "Star Light Star Bright", "Dreadful Summit" i nombrosos relats curts, s'han traduït a més de vint idiomes. Diverses d'elles s'han dut al cinema per directors tan prestigiosos com Joseph Losey, Claude Chabrol i Alfred Hitchcock.