40é llibre
La voz del violín
Andrea Camilleri
235 pàg.

Tal volta et preguntes com es possible que haja llegit tants llibres del Camilleri en tan poc de temps? La resposta és ben fàcil, m'encanten i una vegada els comence no puc deixar-los fins que llig les inicials de l'autor a la última pàgina, per cert no la compte mai quan pose el número de pàgines perquè simplement és una nota aclaridora de l'autor i no forma part de la trama del llibre.

Dit i justificat aquest fet et contaré una miqueta de què va este nou cas del Montalbano, eixe comissari escèptic, irònic, socarró, amant de la bona taula i de vegades malenconiós, que acompanyat dels seus homes, et fa passar les vesprades d'allò més entretinguda.

L'aparent pau siciliana es veu truncada per l'assassinat d'una estranya. Una jove bella, dona d'un metge bolonyès, apareix morta en el xalet d'ambdós. Poques pertinences l'acompanyaven en l'escena del crim, a part d'un misteriós violí guardat en el seu estoig. La seua borsa de joies s'ha esfumat i totes les mirades se centren en un parent desequilibrat que ha desaparegut la mateixa nit del crim. Montalbano, amb la seua parsimònia habitual, inicia la investigació. No creu a ningú, no es fia de ningú. Després de la mort d'un sospitós, els seus superiors donen per tancat el cas, però ell, ni parlar. Transitant els límits de la legalitat, com és el seu costum, Montalbano ha de relacionar-se i pactar amb els elements més indesitjables i abjectes de l' hampa, iniciant un viatge pels indrets més foscos de l'ànima humana, en el fons, el seu territori predilecte.

39é llibre
La luna de papel
Andrea Camilleri
251 pàg.

El nou cas de Montalbano, un dels més tèrbols als quals s'ha enfrontat, arranca amb la desaparició d' Angelo Pardo, un solitari i enigmàtic representant de productes farmacèutics. La posterior troballa del seu cadàver en circumstàncies no precisament decoroses planteja una cadena d'interrogants sobre el mòbil del crim, per la qual cosa Montalbano centra la seua atenció en les dones més properes a Angelo: la seua germana Michela, una fadrina que sota les seues robes amples amaga una voluptuositat que torba al nostre comissari; i la seua amant, Elena, la jove i bellíssima esposa d'un vell professor. Les seues històries es contradiuen i Montalbano, que sospita que ambdues oculten alguna cosa, s'esforça a traure aigua clara de tot això.

Tal vegada perquè Salvo Montalbano nota més que mai la pesada càrrega del temps sobre els seus muscles, el lector assidu del comissari sicilià el trobarà més madur i reflexiu que mai, encara que no per això menys amatent a desemmascarar la impostura i els paranys amb que intenten confondre'l, i, naturalment, sense renunciar ni una mica a la seua acostumada al·lèrgia als comandaments superiors i al jutge de torn.  Posada a prova per enèsima vegada la seua fidelitat a Livia, en aquest llibre Salvo Montalbano s'acosta com mai a la psicologia femenina, al mateix temps que es rebel·la contra les primeres manifestacions del pas del temps.